Catalonia Über alles?

La governança econòmica d'Europa

La veritat és que no soc gaire d'escriure en blogs, ni de compartir públicament les meves opinions més enllà de les converses d'amics, aquelles on es debaten utòpiques fórmules per resoldre els problemes del pais tot compartint un aperitiu, una cervesa o el que convingui. No tinc vocació de personatge públic, ni ambiciono ser conegut, ni compto diàriament el número dels meus seguidors a Twitter... però després de passar aquests la Setmana Santa a Berlin m'han vingut ganes d'escriure sobre les impressions que m'han produit aquests dies a la capital alemanya.

En primer lloc, l'arribada a l'aeroport de Tegel: funcional, auster, fins i tot humil en comparació amb la flamant T1 barcelonina o a la faraònica T4 madrilenya. Tegel és un hexàgon vorejat de fingers, amb una zona de botigues molt reduïda i una oferta de restauració limitada. L'aeroport internacional de la capital de la més principal nació europea sorpren per la seva austeritat. És veritat que Alemanya té grans aeroports, i molt singularment el de Frankfurt, però cap govern alemany ha sentit la necessitat de fer inversions per a ennoblir la imatge de l'aeroport de la seva capital.

Trasllat a l'hotel, prop de Postdammer Platz en el que va ser el Berlin occidental, equipatge a l'habitació i cap a menjar alguna cosa. Ens acostem al Sony Center, un espai d'edificis d'oficines en cercle, coronat per una cúpula inmensa de veles i de tubs d'acer i amb una plaça central al voltant de la qual es troba una bona oferta de restauració, un multicine i un fantàstic museu del cinema (Filmhaus).

Ens fem les fotos de rigor, i moguts per la gana entrem decidits en una típica brasseria alemanya (Lindenbrau). Teniem prou gana com per ignorar l'amenaça dels preus habitualment exagerats en restaurants turístics. I vet aquí... segona sorpresa del dia, els plats de la carta estaven quasi tots per sota de 12€, les excel.lents cerveses locals a 3.50€ la gerra de litre... el local perfectament decorat i el servei atent i abundant. 

Alguna cosa no encaixa... a Barcelona un turista alemany hauria de pagar per una canya de cervesa convencional el que a mi m'acabaven de cobrar per mig litre de Weissbier! I és veritat, per Berlin circulen més cotxes de luxe que per Barcelona, però el mitjà de transport més freqüent és l'econòmica i ecològica bicicleta que ocupa pacíficament tots els carrers de la ciutat, i que disposa per tot arreu d'espais reservats per a cadenar el vehicle. Per tot Berlin es veuen bicicletes circulant i reposant en els espais habilitats sense cadenat... patent demostració que el furt no deu ser una de les preocupacions dels berlinesos.

I per arrodonir-ho, l'hotel de cinc estrelles amb esmorçar inclòs (obert des de les 7 del matí fins les 3 de la tarda!) per menys del que acostumo a pagar en hotels de negocis de Madrid.

Per dir-ho tot, si que hi ha coses que em van semblar més cares en comparació amb la capital catalana: els museus i en general tota l'oferta cultural de la ciutat. El Pergamon demana 18€ per l'entrada senzilla i 13€ més per visitar Panorama (una recreació espectacular d'una metròpoli romana), però val a dir que en general els museus berlinesos són unes instal.lacions excepcionals i compten amb peces d'un gran valor.

El primer dia a Berlin em deixava doncs una sensació estranya... la ciutat que simbolitza el poder polític i econòmic d'Europa s'ofereix als visitants ben organitzada, pulcra i menys ostentosa que la perifèrica i soleiada Barcelona.  Atesa la quantitat de conciutadans catalans que passejaven per Friedichstrasse (l'eix comercial berlinès) en una mena de compulsió compradora, queda clar que alguna cosa no quadra en el trencaclosques europeu. 

Sí, ja sé que els salaris comparats són més elevats a Alemanya, i que no coneixen el fenòmen dels mileuristes i que la seva taxa d'atur està lleugerament per sota del 7%, però les sensacions que transmeten Berlin i Barcelona als seus visitants distorsionen la realitat econòmica d'ambdós paissos. Mentre uns malden perquè les finances públiques no facin fallida, els altres mantenen una salut econòmica envejable.  Això si, un turista desinteressat per l'economia i les finances pensaria que allà on hi ha l'aeroport més gran, amb més marbre i més boutiques de luxe, on és més car menjar i allotjar-se en un bon hotel... que és allà on lliguen els gossos amb llangonises. 

Però no és el cas... i els nostres conciutadans europeus de Berlin i de la resta d'Alemanya són en les seves feines molt més productius que nosaltres. I no ens enganyem, no és un problema de legislació laboral, la qüestió no és quantes hores té la setmana de feina ni quantes vacances es poden fer a l'any, ni els dies festius del calendari laboral, ni quan ens prejubilem els uns i altres (mireu aquestes dades). La qüestió és quina contribució fem quan estem a la feina, a què dediquem les hores que passem en el nostre lloc de treball.

Crec que és per aquí per on hem de començar a treure el pais del forat on ens trobem, podem seguir-nos lamentant dels nostres polítics i no ens faltarà raó, podem queixar-nos del tracte fiscal que se'ns dispensa i tampoc no ens en faltarà de raó, però res d'això millorarà la nostra situació col.lectiva tant com l'esforç i les ganes de fer més feina i de fer-la millor. Només així podrem ajudar-nos a nosaltres mateixos, només acostant-nos a les taxes de productivitat dels millors podrem superar aquesta situació i contribuir així a la creació de llocs de treball, el problema més greu i més difícil de tots els que tenim al davant.